En el rompent d’onades del teu bleix ardent,
en la salvatge tibantor voluptuosa
del teu ventre quan fendeixo el teu sexe xop,
amb el navili encès a la deriva
del teu plaer i el meu, com amants famolencs
de tremolors d’infinita avidesa

—T’estimo com el mar que llepa platges de deliri,
quan, al rompent d’onades del teu dolç arqueig,
som —al galop, carnals— el poema terrible

on la veu se’ns desboca en cant sense paraules.

Albert Gavaldà 2010

Si potser m’allunyo avui del marbre del dol
on he esperat embriagar-me dels teus ulls encesos,
és per lliurar-me sencer a la irresistible
seducció del teu cos,
desig de banyar-nos nus al mar brunzent
de totes les voluptuositats,
ebris d’olors,
carícia a carícia i bleix a bleix.

Em dic que tornaré, sencer,
quan jo senti que no seré cap frau,
perquè puguem tenir l’armor sencer,
mentre massa bé comprenc el dens silenci
que no sabrà desmentir-te’m el gest sublim
d’olorar-me, només un instant
que m’encenia el somni.

Sabràs, aleshores, mirar-me
per primera vegada
—car no saps que no m’havies tingut
encara sencer davant teu—,
tornar a veure la veritat
que ara creus que el meu gest desmenteix?
I com creus que hauria pogut, així,
estimar-te sencera?
Quan torni,
si em mires als ulls com si mai m’haguessis vist
sabràs del cert que t’he estimat
des del primer instant.

Avui,
m’emporto sols l’estranya màgia
d’aquella nit —i no creuré que foren truc
el teu gest, els teus ulls, les teves mans—,
que sigui certa en mi també i endins del somni
sostenir-ne l’impuls fins l’infinit
(tots dos sabem que no ets dona per estimar-la a mitges,
i estimar a mitges no serà el meu destí),
com aquest vers que escric amb sang.

A glopades m’empasso tot l’alcohol de l’enyor,
darrera el gruix de vidre fred
on et veia passar de llarg, ahir,
imatge que em travessa com un llamp
i roman al meu cor, indiferent o altiva,
aquí, tot sol, on més m’embriagava
l’ardent mirada dels ulls que ara se m’esmunyen

—mentre m’acomiado del marbre trist i endolat
on t’he esperat per dir-te com t’estimo,
com has entrat dins meu per remoure
la pau sepulcral i desèrtica on esdevenia fosca
del meu propi miratge, sorres d’oblit
del naufragi on esperava renéixer en tu.

Després, demà, valdrà només el risc del somni,
l’estranya temptació d’existir,
tornar amb l’ànima sencera
(que com ningú vas veure tu),
i retrobar-nos l’un en l’altre, ja sencers,
en l’alegria de l’amor que esperàvem,
mentre cada poema sigui com
el marbre pur del somni on des d’ara
t’espero per escriure’ns l’un en l’altre,
damunt la pell, aquest nostre millor poema.

Albert Gavaldà 2010

Sandra March, Miratge

Tres dies que no et veig em donen corda
de versos amb què res no podré dur-te
sinó tan sols el dol de dibuixar-te
els dolorosos límits i el neguit
de somniar —potser vençut, o encara

qui sap si revoltat contra el destí
que m’he forjat— que, amb l’estranya vidència
d’un amor pura-sang, tu els travessaves.

—No pots comprendre l’enuig de ser jo
qui no sóc, com ja se’m podrien totes
les paraules dins la boca? Somrius,
i ja no sé com tornar-te el somrís.
Sóc un mirall trencat en mil bocins.

Vindré pels boscos rars del mancament,
mes no confonguis mai les meves aigües
amb murs de la presa que les aturen.

«Vaig ser miratge pel dol i potser
per això t’emmirallo en cada mot.
Entraves dins meu amb les mans, amb l’ànima,
amb l’alegria que em fan mal només
si no et porto, nous, sencers, tots els somnis.

Arrauleix-te als llençols de tants poemes
que, no escrits per a tu, desitjo avui
tornar a somiar per tu —nocturnes

platges on ens tindrem en cos i en ànima».

Albert Gavaldà 2010

Jo podia, en una platja deserta,

mirar-te als ulls tota una nit,
plens d’abraçades de paraules.

fer-t’hi l’amor fins l’infinit d’onades

i marees d’aquesta mar d’anhels,
amb tot el cos que oneja en la mirada encesa,

mentre rius de l’home potser absurd:

car jo t’estimo com t’estima
la música que més t’estimes

—que no et dóna sinó el que tu hi poses,

sigui riure o bé plor,
realitat o fantasia

(paraules com ombres d’ocells en l’aigua,

ample oceà del somni amb les crineres
batents d’escumes del Real,

per créixer cap endins com ho fa el mar).

Com sobirana de la nit que ens mira
amb la llum d’un sol que ens és invisible,

és tota teva la llum del somni que em sotja

—com la platja deserta on jo sabria
nedar als teus ulls la nit sencera,

amb l’esguard de les paraules.

Albert Gavaldà 2010

La configuració del servidor, del programa i dels mínims plugins necessaris per a un funcionament mínimament digne (així com la seva traducció a la nostra llengua que vaig fent jo mateix), ha endarrerit quasi un mes l’acompliment de la represa del blog. Però aquestes coses, per prosaiques que puguin ser,  calia fer-les, especialment per evitar un cert aire solipsista que voldria defugir de totes totes.

Crec, però, que ha arribat el moment de reprendre’l i d’imposar-me alguna mena de regularitat. Per altra banda, voldria recuperar els pocs lectors que ja tenia a Blogger i, sobretot, cercar-ne de nous. Espero que m’hi ajudeu!

Que no és la música l’olor verídica de l’ànima?

Fem-ne doncs, tot teixint realitats,

no temis més la silenciosa,

fantasmal claredat del dia,

perquè poso en moviment el que arriba

amb blaus lluents esmaltats

com el somriure dels déus,

els exaltats!

Murmuris d’antiguitat!

Contrast.

Calco les teves fragilitats.

Toquem

tot instrument en contrapunt

eloqüent de lentes hores,

do d’una enamorada eternitat,

—ah la divina música de cambra,

dues veus sense paraules, nuesa!

Albert Gavaldà 2003