Salvador Dalí, Hercules Lifts the Skin of the Sea and Stops
Venus for an Instant from Waking Love, 1963

Jo vull l’amor que els llavis donen,
solituds que es besen, que es vessen.
Saber que no hi ha límits en l’Univers
que tu ets (i jo i nosaltres),
que em faci ser el viatger
incansable, d’un lloc a un altre lloc en tu.
Que el meu ésser se’t doni
divers, concret, generós i infinit
—promiscu en tu—. Que en cadascun dels àtoms
del meu amor degustis versemblants
sabors d’una senzilla eternitat.

I vull les mirades d’uns ulls que es facin l’amor,
de vegades enceses, salvatges a voltes.
Que les paraules es drecin com un sexe
o que s’irisin com la pell dessota els llavis.
La música del bleix, que ens bressi,
i, cors ardents, valents, ennavegar-nos
a solcar l’abraç del respir amb mil sentits,
com fantasioses llunes dansant damunt mars tremolosos.

I el joc d’amor
a vida o mort, el preu de l’alegria
d’estimar la vida amb un “sí” ferotge,

L’amor sense sospita (paraula en carn viva!)
l’insospitat desig, el vibrant creador
de cossos amb ànima,
d’ànimes amb cos.

L’oportunitat
d’un risc
que en diuen
perill,
—miraculós perill que ens fa morir
si, com núvol lleuger, no vol venir
presoner d’aquell vent de dubtes i temences—,

però que salva!

Albert Gavaldà 2003

Passejo per aquest canal dels blaus
arenys grocs que és fet per esperar-t’hi
quan sé que mai no t’hi has de fer present.

M’hi crema la set de les teves paraules,
terratrèmol que esberla la crosta
dels anys i els silencis, de tota
la llunyania de mi mateix, que m’abrasa.

T’hi estimo com els pins de Cadaqués
fan l’amor amb la terra que els acull
i aquesta justa distància
entre el terrer i la copa
és l’espai anhelat de l’amor victoriós.
Tan dins de mi i assedegat del real
que l’abraçada de les teves paraules
m’és la mar que escriu
al groc areny blau del meu nom
la virtual veritat que em reclama,
escumes de boira on m’abeuro
en miralls de marees,
ràbia de la tendresa,

dolcesa del somni nafrat

d’un cos mortal.

Albert Gavaldà 2008